Autor de “Performance en la intimitat: Marea alta” Em considero una persona molt profunda que busca elevar el que passa al seu cap a través de la introspecció compartint-ho amb els demés. La meva poesia tracta del meu dolor i del patiment insuficientment tolerat en el meu passat vist amb perspectiva de lírica musical del rock i del pop. M’ inspira la hipnagogia i utilitzo les meves ocurrencies més surrealistes per transcendir-me creativament.
Crec que soc un poeta altament creatiu, estic en continua recerca de les incògnites de la consciència i la ment humana, parlant sobre les meves impressions i crònica de la vida en els poemes i amb bones dosis de sensibilitat. Crec que la meva poesia reflecteix com penso, i els meus reflexos mentals, que, modèstia a part són molt àgils. M’inspiro en les avantguardes, entre altres períodes històrics i tinc com a referent la música popular i el rock per escriure el que per ara són els millors poemes que sé fer.
Clàusula d’entrada Amb mestria El paladí de la nit xiula la melodia del cel deixant-se endur pels núvols fent autostop entre galàxies Estic mirant aquest paisatge estival a la paret el marc d'aquest quadre no em queda clar digue'm les teves imatges somiador vens del mar amb un nou horitzó Vine aquí, dona'm la mà, siguem Hansel i Gretel per la galàxia Rondarem sense mirar enrere la llar és el nostre cor no caldrà mudança L'aurora boreal és la carretera que agafo Ets la part més utòpica que hi ha en mi però l'eco sempre sap més del que hem dit i només el mirall coneix el que hem sigut i el que serem. A les estrelles demano abric en la fredor de l'existència que m’enfonsa en la meva pròpia tragèdia. Anant a peu per cap lloc busco el que va caure deixant-me les venes inflades i el llamp ha desaparegut Camino enrere seguint les pedretes alineades que combaten el nostre destí. Per fi un raig d’energia elèctrica es precipita sobre la flora del meu cap l’arbre torçat puja cap a l’esclafit de llum celeste que se m’ensorra tres cops per segon. treure l’entrellat de les costelles que emanen del cel sona com algo que faria jo amb l’ajuda del Jaime Parra se m’ericen les pestanyes de mirar pel telescopi l’univers Ets la divisió entre l’infern i el paradís Amb les brases del teu infern vaig aprendre a fer una barbacoa Però tinc por de quedar-me atrapat . L’arquitecte que va edificar aquest temple de la vida em va donar els seus plànols per entrar a l’espai sideral, entrar-hi amb les teves mans que corren en forma de papallona. Com puc fer una carícia amb una mà ferida? mentre el mirall intenta liquidar les memòries de l’exili infernal? Una aurora boreal infinita se’m projecta dins el cor com una bola de discoteca i aquest cop sento sento que puc adoptar una estrella l’albatros està volant amb màscara de Peter Pan Com que el meu nen interior no dorm cuidaré d’ell en l’adversitat. La llum de l’univers fa camí per les escletxes d’un paisatge emocional fosc segueix la llum cap a la superfície, com un saltamartí en el desert que va saltant sense parar perquè la sorra li crema. A la següent pregunta qualsevol cosa que faci serà insignificant Necessito fer que el meu nom arribi al cel Com funciona l’ascensor espiritual? 1 m 87 i no arribo a apretar el botó. I no puc recitar l’esperit de la poesia perquè no mereixo preguntar com fer pujar el meu nom al cel sóc poeta i sincer què més dóna lo demés.
Retorn en conclusió No puc fer res per tu excepte treballar en mi no pots fer res per mi més que treballar en tu - Ram Dass La meva ombra projectada en el mirall cau pel seu propi pes deixant espai a la resta. Estem fets de llum i no de tenebres però qui no té una mala lluna? La nit és jove no miris al niu l’albatros està volant amb la màscara de Peter Pan la marea ha portat el dipòsit de la boira obscura. Mentre el meu peluix lluita contra els meus dimonis soc en un viatge astral carregat de fantasia i emoció. Tinc el pressentiment que quan el poema acabi i el teló parli el dic flotant robarà l’espectacle. Quan el teló caigui algun somieig diürn començarà inspirat en aquests versos. La perifèria i el llamp el núvol de tempesta, el terra i un esclafit elèctric en menys d’un segon travessa la boira. I observo lucidament, el perjudici per la senzillesa del desdoblament de gènere. Vaig buscant la veritat amb entrebancs i a batzegades; cap allà on hauria d’haver estat sempre. Salts d’ocells que surten de l’arbre i planegen el vent està plorant d’un somni que no es perdrà en el vuit però si les cames em fallessin, Déu meu, trobem-nos i xiula falta personal per donar-me un altre parell. I he de seguir parlant perquè encara no m’he apoderat dels secrets que l’inconscient em guarda. i he de seguir pensant per proveir-me d’un vers que faci justícia al continu esdevenir. Ara em deixo penetrar per l’arc iris i un ram d’estrelles florides quan estàs venent el comiat de les veus del dimoni. Els astres es barallen per sortir en una constel·lació, però sé que la guerra només està en la meva ment i la violència només està en la percepció de la meva consciència Vull palpar les estrelles en l’horitzó llegir-les com els cecs llegeixen Braille oblidant-me de com els rumors mundans són la crossa de lo sospitós i la sospita la guspira que encén la psicosis. Soc la veritat armada i un diamant sota la pluja que s’enquista en un anell Soc discret com una marmota o un talp. Cap dels dos no apareixeran a la vista dels humans però viuran en aquest poema He trobat el teu nom a les pagines grogues buscant la direcció del paradís vaig buscar la línia porpra que connectava amb el telèfon de Déu, el numero del serraller del cel i el codi postal del quiosc d’allà dalt. Déu pensa als boscos pensa al mar pensa a la natura; ets lliure d’elegir. Satura la teva fe en una emoció espiritual un dia d’aquets ho anomenaran soul
Pablo Llanos 
Ramón García Pérez (Karim Alí)