Autor de “Performance en la intimitat: Marea alta” Em considero una persona molt profunda que busca elevar el que passa al seu cap a través de la introspecció compartint-ho amb els demés. La meva poesia tracta del meu dolor i del patiment insuficientment tolerat en el meu passat vist amb perspectiva de lírica musical del rock i del pop. M’ inspira la hipnagogia i utilitzo les meves ocurrencies més surrealistes per transcendir-me creativament. 

Crec que soc un poeta altament creatiu, estic en continua recerca de les incògnites de la consciència i la ment humana, parlant sobre les meves impressions i crònica de la vida en els poemes i amb bones dosis de sensibilitat. Crec que la meva poesia reflecteix com penso, i els meus reflexos mentals, que, modèstia a part són molt àgils. M’inspiro en les avantguardes, entre altres períodes històrics i tinc com a referent la música popular i el rock per escriure el que per ara són els millors poemes que sé fer.

Clàusula d’entrada


Amb mestria
El paladí de la nit xiula la melodia del cel
deixant-se endur pels núvols
fent autostop entre galàxies

Estic mirant aquest paisatge estival a la paret
el marc d'aquest quadre no em queda clar
digue'm les teves imatges somiador
vens del mar amb un nou horitzó

Vine aquí, dona'm la mà,
siguem Hansel i Gretel per la galàxia
Rondarem sense mirar enrere
la llar és el nostre cor
no caldrà mudança

L'aurora boreal és la carretera que agafo
Ets la part més utòpica que hi ha en mi
però l'eco sempre sap més del que hem dit
i només el mirall coneix el que hem sigut i el que serem.
A les estrelles demano abric
en la fredor de l'existència
que m’enfonsa en la meva pròpia tragèdia.

Anant a peu per cap lloc
busco el que va caure deixant-me les venes inflades
i el llamp ha desaparegut
Camino enrere seguint les pedretes alineades
que combaten el nostre destí.

Per fi un raig d’energia elèctrica
es precipita sobre la flora del meu cap
l’arbre torçat puja cap a l’esclafit de llum celeste
que se m’ensorra tres cops per segon.

treure l’entrellat de les costelles que emanen del cel
sona com algo que faria jo 
amb l’ajuda del Jaime Parra
se m’ericen les pestanyes 
de mirar pel telescopi l’univers
Ets la divisió entre l’infern i el paradís
Amb les brases del teu infern
vaig aprendre a fer una barbacoa 
Però tinc por de quedar-me atrapat	.
						
L’arquitecte que va edificar 
aquest temple de la vida
em va donar els seus plànols 
per entrar a l’espai sideral,
entrar-hi amb les teves mans que corren  
en forma de papallona.

Com puc fer una carícia amb una mà ferida?
mentre el mirall 
intenta liquidar les memòries de l’exili infernal?

 Una aurora boreal infinita
se’m projecta dins el cor
com una bola de discoteca 
i aquest cop sento
sento que puc adoptar una estrella
l’albatros està volant
amb màscara de Peter Pan
Com que el meu nen interior no dorm
cuidaré d’ell en l’adversitat.

La llum de l’univers
fa camí per les escletxes
d’un paisatge emocional fosc
segueix la llum cap a la superfície,
com un saltamartí en el desert
que va saltant sense parar
perquè la sorra li crema.
 
A la següent pregunta 
qualsevol cosa que faci
serà insignificant
Necessito fer que el meu nom arribi al cel
Com funciona l’ascensor espiritual?
1 m 87 i no arribo a apretar el botó.

I no puc recitar l’esperit de la poesia
perquè no mereixo preguntar
com fer pujar el meu nom al cel
sóc poeta i sincer
què més dóna lo demés.


Retorn en conclusió

						
No puc fer res per tu
excepte treballar en mi
no pots fer res per mi
més que treballar en tu
-	Ram Dass

La meva ombra 
projectada en el mirall
cau pel seu propi pes
deixant espai a la resta. 

Estem fets de llum
i no de tenebres
però qui no té una mala lluna?
La nit és jove
no miris al niu
l’albatros està volant
amb la màscara de Peter Pan
la marea ha portat 
el dipòsit de la boira obscura.

Mentre el meu peluix 
lluita contra els meus dimonis
soc en un viatge astral
carregat de fantasia i emoció.

Tinc el pressentiment que 
quan el poema acabi 
i el teló parli
el dic flotant robarà l’espectacle.
Quan el teló caigui 
 algun somieig diürn començarà 
inspirat en aquests versos.

La perifèria i el llamp
el núvol de tempesta, 
el terra 
i un esclafit elèctric
en menys d’un segon 
travessa la boira.

I observo lucidament,
el perjudici per la senzillesa 
del desdoblament de gènere.

Vaig buscant la veritat
amb entrebancs i a batzegades;
cap allà on hauria d’haver estat sempre.

Salts d’ocells que surten de l’arbre i planegen 
el vent està plorant d’un somni
que no es perdrà en el vuit
però si les cames em fallessin, Déu meu,
trobem-nos i xiula falta personal
per donar-me un altre parell.

I he de seguir parlant
perquè encara no m’he apoderat
dels secrets que l’inconscient
em guarda.
i he de seguir pensant
per proveir-me d’un vers
que faci justícia 
al continu esdevenir.

Ara em deixo penetrar per l’arc iris
i un ram d’estrelles florides
quan estàs venent 
el comiat de les veus del dimoni.

Els astres es barallen
per sortir
en una constel·lació,
però sé 
que la guerra només està
en la meva ment
i la violència 
només està
en la percepció 
de la meva consciència

Vull palpar les estrelles en l’horitzó
llegir-les 
com els cecs 
llegeixen Braille
 oblidant-me de com els rumors mundans
són la crossa de lo sospitós
i la sospita 
la guspira que encén la psicosis.

Soc la veritat armada
i un diamant sota la pluja
que s’enquista en un anell

Soc discret com una marmota o un talp.
Cap dels dos 
no apareixeran a la vista dels humans
però viuran en aquest poema



He trobat el teu nom 
a les pagines grogues
buscant la direcció del paradís
vaig buscar la línia porpra 
que connectava amb el telèfon de Déu,
el numero del serraller del cel
i el codi postal del quiosc d’allà dalt.

Déu pensa als boscos
pensa al mar
pensa a la natura;
ets lliure d’elegir.
Satura la teva fe 
en una emoció espiritual
un dia d’aquets ho anomenaran soul

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *