Sergi Viader Nielles (el Raval, Barcelona, 1975) es una persona movida por la
curiosidad y las ganas de compartir lo que encuentra. Por eso estudió Biología en la
Universidad de Barcelona y ya hace muchos años que es profesor de Instituto en la escuela
pública.
Es padre de tres, medita con una azada en la mano y vive junto al mar, en Badalona, donde el
encontrará, seguramente, tomando esbozos en madera, piedra o palabra del mundo que
lo envuelve y lo inunda.
«Polisemia consentida» es su primer poemario.
Donetsk
Tenim lloc a casa
i els tancs al carrer,
a salvar-nos de riure
i altres pregàries sentides.
Sabem que no hi ha victòria,
amb els tancs al carrer,
satisfent déus creats
a imatge d’una promesa.
S’han assecat, la suor
i la saliva que ens partíem.
Hi ha pólvora i pols
entre el Sol i els balcons
buits d’històries boniques.
Tirem parets
— i no sabem pujar-les dretes —
amb els tancs,
que hem tret al carrer.
Sort
Sort
que el prisma on miro fa confusos els senyals
i a la llum de l’incendi, segueixo un llumí.
Sort
del paraigua esbatanat sota el xàfec d’emoció.
Sort
que quan caic s’apropen estores de flors,
la cua blanca d’un conill de bosc
i allò que viu arran de terra.
La vergonya, l’he perduda
i recullo les monedes que trobo pel carrer.
Sort
que mai no jugo a cara o creu.
Les faig girar i somio
en les opcions que ballen al cantell.
Meridià 180
Una línia de guix
al banc on seiem
marca el meridià 180,
un desplom
d’un dia entre els dos.
Ahir,
al meu costat,
àlbums de desar llum
en fileres,
amb títols i dates
i un quadern de desar amor
perquè al cos
no hi sap estar.
Versos,
a falta de mans
posen el sentir a ballar
com un ou a la font:
Amor,
amunt,
desig,
demà.
El moviment hi posa música.
Amb els dits al meridià
la poesia no cal.
Podem viure dos dies alhora,
fent del desig present
per reomplir cançons,
que sempre volen més.
